#nosaltresielcamino El dia més llarg

Ponferrada – Villafranca del Bierzo (o no)

Avui tinc una proposta a fer. Tenim per davant una etapa de transició. Són 24,1 km totalment plans a l’espera del gran dia. Demà tenim l’etapa reina, la més dura de tot el Camino de Santiago. La meva idea és allargar una mica la d’avui de manera que la de demà sigui més curta. Si ens trobem bé ho suggeriré, a veure què en pensen les noies.

De moment arribarem a Villafranca del Bierzo, un cop allà decidim si seguim fins Pereje, el poble següent, o no.

ponferrada-villafranca

Ens llevem d’hora, a les 6, a veure si acabem aviadet i portem a terme el meu pla. Ens preparem, posem el sac a la funda i al carrer. Quan arribem al pati passa alguna cosa. Hi ha tota una colla de pelegrins. Uns criden, els altres protesten. Estem tancats. Els hospitaleros no apareixen i no han obert la porta. Hi ha molts nervis. El Camino ens crida, hem de sortir com sigui!

Surten idees:

  • rebentem la porta
  • trenquem una finestra
  • estem segrestats, truquem a la policia!

Això és un festival a veure qui la diu més grossa. Però de cop em ve la llum.

  • al primer pis he vist una porta que diu “hospitaleros

Es crea una comissió per anar a trucar, hi anem nosaltres tres i el Pere de Girona. Començo a picar la porta

  • hay alguien? despertad!

la Sara es preocupa, es pensa que he embogit.

Efectivament, s’han adormit. De seguida es posen en moviment i ens obren, tots marxem rondinant, hem perdut un temps preciós.

Quan s’obre la porta es produeix una allau de gent, tots cap al bar de davant. Quan arribem nosaltres la barra ja està col·lapsada. Marxem, ja trobarem un altre lloc.

Error.

En tot el trajecte per sortir de la ciutat no trobem cap més bar obert. Veiem el Pere de Girona, busca el mateix que nosaltres. Marxem junts una estona, però ell camina molt de pressa, se’n va.

  • marxo que he d’escalfar les cames.
  • vinga, ja ens trobarem.

El proper poble està a 4 quilòmetres, ja prendrem cafè allà.

Error.

Compostilla és una mena de ciutat dormitori, no hi ha bars, ni botigues, ni res de res. Seguim, el proper a 1.5.

Ara sí, a Columbrianos prenem cafè. Encara és aviat per esmorzar, però la Berta té gana i ja demana un bocata petit i una camamilla. Li fan un entrepà de la mida similar al que et donarien en qualsevol bar de Vilanova. Però el noi no ho veu clar:

  • Por un bocadillo tan pequeño no te puedo cobrar, no me des nada
  • Pero hombre, cóbrame algo!
  • Y con manzanilla, cómo voy a cobrarte si estás malita!

Doncs res, no paguem.

cigonyes

A Castella la bombolla immobiliària va arribar fins i tot als nius de les cigonyes

Quan sortim del poble ens trobem envoltats per la boira i el fred.

boira

Caminem entre vinyes, és la quarta DO que passem. Navarra, Rioja, Ribera del Duero i Bierzo. Aquesta no està a l’alçada de les altres.

A mig matí parem a Cacabelos, és hora d’esmorzar. Fem unes truites de patates mentre van passant pelegrins. Veiem el massatgista porrero, feia dies que no ens trobàvem amb aquest. També arriba el Joaquín, se’l veu bé, però està emprenyat, les pastilles que li han donat el fan pixar contínuament. Unes angleses ens pregunten per un menjar estrany que hi ha a la barra. És empanada gallega, a partir d’aquí en trobarem a tot arreu.

ermita

ermites i capelletes per tot arreu

La boira s’ha aixecat i comença a fer calor, caminem còmodes i sense aturar-nos. Mentre ens acostem a Villafranca del Bierzo explico la situació:

  • demà tenim una etapa molt forta, si avui fem 5 km més, fins Pereje, demà ens quedaria la jornada més curta i afrontaríem la pujada millor.
  • i després de Pereje, quan hi ha fins el proper?
  • 5 quilòmetres més fins a Trabadelo, però això seria allargar l’etapa 10 quilòmetres!
  • A Trabadelo
  • A Trabadelo
  • cara-sorpresa

Villafranca del Bierzo és un poble que recorda els del Pallars o els de la Ribagorça. Bonic, amb el seu riu, envoltat de muntanyes…

villafranca

També té un espectacular castell, un centre històric molt arreglat…, però res tu, marxem!

castell-villafranca

Abans seiem una mica per recuperar forces. Anem a un bar

  • Berta què vols pr… Berta? Berta! On és la Berta?
  • Venia darrera!

Hosti, hem perdut la Berta! Mirem el telèfon, tots dos tenim trucades perdudes seves! ei! Què ha passat??

Tornem enrere i a la primera cantonada la veiem allà lluny. S’ha despistat en una cruïlla, hem girat i ella ha seguit recte. Buf!

  • a partir d’ara camines al mig!
  • aiiii

Per si un cas tenia reservat un alberg en aquest poble i un altre a Pereje. Anul·lo la reserva d’aquí, per l’altra m’espero a veure com arribem. No fos cas que haguem estat massa valents.

El paisatge ha millorat molt des del ja llunyà San Martín del Camino. Ara entrem al parc natural de la Sierra de los Ancares i caminem entre boscos de castanyers i sempre al costat d’algun riu. Realment aquesta zona és molt bonica. Encara que, com allà, també fem algun tram al costat de la carretera, aquí passen poquets cotxes, tot és molt tranquil. I de color verd (que sí, que m’ho han dit)

castanyes

Portem 29,3 quilòmetres quan arribem a Pereje. Tornem a parar per descansar una mica i trobem al Pere. Ell també ha allargat el dia, però es queda aquí. S’ha fet l’hora de dinar i no vol caminar més. Veiem arribar als 2 francesos que persegueixen les 2 italianes. Ells també es queden. Nosaltres no, anul·lem la reserva de l’alberg i seguim.bobsleigh

El camí fins Trabadelo és una mena de pista de bobsleigh. Un mur d’un metre d’alçada ens separa de la carretera i ens protegeix de l’escàs tràfic. La majoria dels vehicles opten per l’autopista gratuïta que passa ben a prop i ens deixa aquesta per nosaltres.

Avui fa calor. És el migdia i fa molt sol, quan trobem una senyora molt abrigada no puc més que dir-li

  • vas molt tapada, no estàs bé?
  • Japanees!
  • Si dona, ja ho veig que ets japonesa, però encara així…
  • Japanees!

Total, que només parla japonès. Doncs res, sayonara!
Els japonesos tenen més por del sol que de Godzilla.

Pel camí veig una pintada cridada a convertir-se en la frase solemne del Camino número 4:

“No ibuprofen, no Camino”

Em sembla que avui haurem de seguir aquesta màxima, si no demà no ens podrem bellugar.

Finalment, a les 4 de la tarda, arribem a Trabadelo. Aquí sí, ens quedem.

trabadelo

Trabadelo

Hem fet 34 quilòmetres! la nostra etapa més llarga, 3 més que Burgos – Hontanas, que passa a ocupar el segon lloc.
El cert és que ara mateix no tinc sensació d’estar molt cansat, a veure quan seiem després de la dutxa. I demà al matí!

En estem a l’Albergue Municipal, 5€. Força bé: bona sala de sofàs, cuina, habitacions de 6 llits. Estarem bé.
Una de les habitacions està plena, hi ha un croata, una parella de francesos, dos italians i un madrileny que va en bicicleta. A l’altra habitació estem nosaltres tres. Som poquets els que arribem fins aquí.

Anem a menjar alguna cosa. Davant de l’alberg hi ha un bar municipal! Això és un ajuntament preocupat pels seus veïns! He de preguntar a la meva tresorera si una cervesa aquí seria una taxa o un preu públic (acudit només per funcionaris d’administració local) Res. Està tancat.

Quan comencem a caminar veiem que pagarem l’esforç extra. Fan mal els bessons, els malucs…

– no anem gaire lluny!

Passem per davant d’un altre dels albergs, Camino y Leyenda, bon nom també. Provem aquí. Ens diuen que sí, però són quarts de 5, res calent. D’acord.

Som els únics clients del bar, així que la parella propietària aprofita per xerrar una mica. Estan farts dels clients: mai estan contents, sempre es queixen… en definitiva, no suporten la pressió dels comentaris als webs. A la que puguin abandonen. La Berta es solidaritza, ella també va quedar farta de l’hostaleria.

Passem la tarda al sofà. Al poble no hi ha res a fer, així que no cal bellugar-se gaire. Xerrem una mica, dormitem, la Berta es prepara les seves pocions…

pocions

Entre una cosa i l’altra es fa l’hora d’anar a la compra. Però avui és diumenge, només trobem oberta una botigueta força desabastida. Farem la ja mítica Sopa del Camino de la Berta, una mica de pa amb tomàquet i alguna peça de fruita.

A la cuina coincidim amb el ciclista madrileny i amb el Dositeo, el nostre hospitalero. Ens preparem el sopar.

  • on és el pa?
  • quin pa?
  • no hem agafat el pa?

El cansament ens ha afectat a la circulació sanguínia. Hem anat a comprar per fer pa amb tomàquet i ens hem oblidat el pa. El Dositeo s’està fent una amanida, hi afegim els tomàquets de sucar i la compartim.

El madrileny ciclista diu que està fent el Camino Madrileño. Surt de Madrid, passa per Segovia i Valladolid i es troba amb el francès a Sahagún. Ens diu que no el fa ningú, que normalment era l’únic hoste dels albergs, fins i tot en un li van donar la clau i “ja t’ho faràs”.

El Dositeo també ens explica la seva història amb el seu divertit accent gallec. Està feliç. Va agafar la feina per 15 dies i ja porta sis mesos. I això que és un voluntariat, no cobra. Però ell està content. Doncs vinga, d’això es tracta.

A dormir! A última hora ha arribat el ciclista israelita i l’han posat al llit de sobre de la Berta. Som quatre en una habitació de sis, hauríem d’estar prou bé.

 Bona nit noies


  • Perdón señor. Perdón. Señor! SEÑOOOR!!
  • Sara? Què passa?
  • El ciclista, que ronca! Señor, despierte!!!

L’israelita no s’entera de res i la Sara es desespera.

  • Berta, dóna-li cops sota el llit!
  • Però Sara…
  • CANVIA’M EL LLOC!
  • Sí, sí, de seguida
  • JJRRRRRRRRRRRR
  • BOM, BOM
  • JJRRRRRRRRRRRR
  • BOM, BOM

I així anar fent.

segell-trabadelo

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en #nosaltresielcamino i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s