#nosaltresielcamino. Baixada

8-10-16 – Foncebadón – Ponferrada

És ben sabut que tot el que puja, baixa. Ahir vam pujar, avui baixarem. Primer pujarem uns 4 quilòmetres per arribar a la Cruz de Fierro, a la cota 1.500, a partir d’aquí venen 23,3 km de baixada per arribar als 530 metres d’altitud. És a dir, 970 metres de desnivell negatiu.

foncebadon-ponferrada

Ens han advertit que la baixada té trams perillosos, perquè hi ha molta pedra solta i plaques de pissarra que rellisquen molt. L’hem de fer de dia. Així que avui ens llevem a les 7 farts de sentir roncs. I a sobre, amb conyeta

  • qué, cómo habéis dormido?
  • hombre, pues mal con tus ronquidos
  • ui, claro, vosotros no roncais nunca…
  • ves a cagar!

A l’alberg no ens donen d’esmorzar, però al bar de davant sí. La família que el porta són els 4 empadronats del poble, hi viuen tot l’any i ens expliquen la duresa del clima a l’hivern. Mentrestant, la Berta, intercanvia medicines amb uns francesos.

– je l’ai (tengui)
– il me manque (falti)

A les 8 ja és de dia, podem marxar tranquil·lament. Ben tapadets, avui estem alts i es nota el fred a la cara.

Ben aviat arribem a la Cruz de Fierro. Es tracta d’una petita creu situada sobre un pal desproporcionadament alt. És costum que els pelegrins deixin una pedra que han d’haver portat des del seu lloc d’origen. Al cap dels segles s’ha creat una mena de turonet sobre el que es situa la creu. Al costat hi ha una bonica ermita i per tot arreu turistes que han pujat en cotxe. No resulta fàcil, però finalment hem pogut fer la foto.

pedres

 

Diu la tradició que la pedra ha de ser de la mida dels nostres pecats, però hem preferit agafar-la petita. L’havíem de carregar uns quants dies i no estàvem per portar llast.

cruz-de-fierro

I a partir d’aquí tot va de cara avall.

perfil-font-ponf

<— sentit de la marxa, sempre cap a l’oest <—

Només començar la baixada trobem un alberg ben peculiar. Es tracta del Refugio de Manjarín, gestionat per una parella que asseguren ser cavallers templaris! Van vestits com nobles medievals i ell va armat amb un punyal que, vist el seu estat mental, no fa gaire gràcia. La dona no sembla estar gaire millor:

  • de dónde sois?
  • de Barcelona
  • DE BARCELONA??? Pues necesito un favor!!! Cuando veais a Messi hablarle de mi!!!
  • Ah, sí, tranquila
  • Le dais recuerdos mios
  • Dalo por hecho!

cavaller-templari

Hosti, fotem el camp, però abans m’anomenen “Socio de Honor del Círculo Templario de Ponferrada”. No és qualsevol cosa!

Suposo que ho enteneu, a partir d’ara m’haureu de tractar diferentsoci-dhonor

Portem una hora de forta baixada quan trobem un bar mòbil, allà hi ha el mexicà i l’australiana fent el primer mos. Nosaltres saludem i seguim una mica, encara és d’hora.

 Quan arribem a El Acebo esmorzem. Tornem-hi:

  • teneis chorizo que no sea picante?
  • hombre, el chorizo ha de picar, pero tenemos uno que hacemos nosotros y pica muy poco

M’arrisco. Ja veig que si no ho faig avui ja no el podré tastar. Ara, el que no comptava és que em posessin el xoriço de tots els dies en un sol bocata. Quina exageració. Tots tenim el mateix pensament. A la Rocio li agafa alguna cosa si li porten un bocata tan ple!

Mentre mengem arriba Django el mexicà, ens ofereix els pals de caminar de l’australiana, n’està farta i els abandona allà mateix. Gràcies. No en fem servir.

És habitual trobar als albergs material i roba que la gent va deixant, sobretot al començament. A Navarra podies equipar-te de dalt a baix només amb allò que els pelegrins abandonaven. Tots sortim carregats en excés i plens d’eufòria, al cap dels dies el Camino posa a tothom al seu lloc. Bé, a tots excepte a la Sara, ella sempre ho ha tingut clar.

baixada

Pedres i més pedres, sembla que estem al Garraf!

Durant tota l’etapa trobem anuncis de taxis de la comarca enganxats per tot arreu, menjant la moral del pelegrí! Res, nosaltres podem amb tot.

Quan la baixada ja no és tan pronunciada la Berta comença a treure sang pel nas. No sabem si per la diferència d’alçada, pel temps ressec… el cert és que ja li ha passat algun altre any. Tots els pelegrins s’interessen per ella, especialment al Dani i l’Ana de Vitoria, però no és res, descansem una mica, li entaforem uns mocadors a cada nariu i tirem avall. Tinc fotos, però no la poso, que no surt gaire afavorida. Si algú té interés que li demani a ella.

travesia-m-fraga

El cert és que tot, tot, no és bonic

 

Entrem a Molinaseca, un poblet molt bonic i ben conservat. Hi ha uns restaurants a la vora d’un riu i en un d’ells hi ha un paio que ens fa senyes. Correcte. El mexicà. En 20 quilòmetres l’hem trobat en tres bars diferents. Un crack. També ens retrobem el Je Go. Avui vol fer nit aquí perquè li ha encantat el lloc. L’arquitectura castellana el sorprèn.

 

A nosaltres encara ens queden 8 quilòmetres, gairebé un parell d’hores, no ens encantem. Fem uns Aquarius en un banc i seguim baixant. Ara ja de forma molt suau, però seguim de cara avall.

molinaseca

Mentrestant, comentem que els pelegrins mai deixaran de sorprendre’ns.

carromato

El mític ciclista Peio Ruiz Cabistany ha fet una sèrie de vídeos on fa el Camino de Santiago patrocinat per Chiruca. Són curtets i tenen gràcia, sempre me’ls miro abans de marxar. En el corresponent a l’etapa d’avui aconsella anar de Molinaseca a Ponferrada per la carretera, ja que hi ha una vorera molt ample i còmoda, mentre que el camí oficial fa un tomb sense sentit.
D’acord, ho fem, no som tan mamuts com ens pensàvem, però si ho diu el Peio, què hem de fer?

Aquí us deixo aquest capítol per si el voleu veure, precisament ens mostra el refugi on vaig rebre la més alta distinció entre els cavallers templaris:

El Dani i l’Ana de Vitòria han fet com nosaltres, però ella està fatal, li han sortit butllofes i camina força malament. Es queden enrere.

Finalment acabem de baixar i arribem a Ponferrada. Ens estem a l’alberg San Nicolás de Flüe, públic i de donativo, amb habitacions molt àmplies, jardí, zona de sofàs i a tocar del centre. La mar de bé.

san-nicolas-de-flue

Entre una cosa i una altra s’ha fet tard, ja no ens donen de dinar i mengem un plat de pernil i formatge en un bar. Tot seguit anem als sofàs a descansar. Allà passem la tarda, xerrant i parlant per Face Time. Però la Berta no està tranquil·la. Ha vist malament al Joaquín de Canals i li fa companyia una estona al quarto. Diu que té molta tos, que no està bé. Vol portar-lo a l’hospital, però ell no vol ni sentir-ne a palar

  • si vaig a l’hospital demà no em deixaran caminar

quan apareix el Pere de Girona li expliquem. Ràpidament es fa càrrec de la situació:

  • Joaquín, a l’hospital!

El Pere li parla com si fos el seu pare i el Joaquín accedeix. El cas és que es van conèixer fa només un parell de dies, a San Martín del Camino, però des d’aleshores està molt per ell.

Quan marxen al metge anem a visitar el poble.

Ponferrada és una ciutat com Vilanova pel que fa a la mida, però té un servei tipus bicing, un bon nombre d’hotels, un riu, un gratacels i molts bars. Fins i tot té un castell, però avui no anem a visitar-lo, d’aquí uns dies tornarem a ser aquí, ja tindrem ocasió.

Quan passem per la plaça on hi ha l’ajuntament ens fan un crit. Manolo de Burriana està a la terrassa d’un bar. Ens instal·lem amb ell.

Ens explica que ha de marxar. L’han trucat de la feina i ha de tornar a casa.

  • hosti Manolo, quin greu
  • però vindreu a Burrina a menjar paella

És un bar de cerveses artesanes. No tenen res més. Fem unes rondes amb les seves tapes corresponents. Arriben el Dani i l’Ana, a poc a poc han aconseguit acabar l’etapa. Finalment també apareix el Pere de Girona. Diu que el Joaquín està bé, que hauria de descansar però no ho farà. L’han omplert de pastilles i xarops.

Fem unes rondes més fins que es fa l’hora de sopar. No hem anat a la compra, així que malgrat que l’alberg està tot equipat menjarem al carrer.

El Manolo s’ha buscat una fonda, demà agafa el tren a mig matí; el Dani i l’Ana s’estan en un hotel i el Pere sacrifica el sopar per unes cerveses artesanes. Ningú té presa, nosaltres sí. Marxem i ens acomiadem del Manolo.

  • Manolo, fins una altra
  • Com? Fins a Burriana! que veniu i que veniu, eh? Que jo no faig broma amb la paella.
  • Venim Manolo, allà estarem!

Tombem una mica pel centre, però avui és dissabte, tot està ple i no veiem cap lloc que ens cridi l’atenció. Finalment, com per casualitat, arribem a La Obrera. Aquest sí que ens agrada. Quin lloc més xulo!

la-obrera

És un bar modern, amb una bonica terrassa, una zona de sofàs, una de taules, una barra de coctels. Tot molt modern i acollidor. El menjar també té molt bona pinta, ens quedem aquí.

Ponferrada està culturalment més a prop de Galícia que de Castella, de fet, hem sentit molta gent parlant en gallec. Això també es nota en el menjar i el plat estrella és el pop. Doncs vinga, pop. També fem un darrer intent amb el vi del Bierzo:

  • traenos vino del Bierzo, pero que sea bueno
  • tenemos Bembribe, Peique…
  • del bueno tete

la-obrera-2

El menjar molt bé, el lloc val la pena. El vi fatal. Aquí abandonem la recerca. Desistim.

Després d’una estoneta de tertúlia deixem el bar, just quan comença a omplir-se. No perdem el món de vista, hem de complir uns horaris ni que sigui dissabte.

A 2/4 de 10 som a l’alberg. Retrobem al Pere, està acotxant al Joaquín, diu que es troba bé i s’ha pres les medicines. Bon minyó.

 Apa doncs, tothom a dormir.

 Bona nit noies

segell-san-nicolas-de-flue

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en #nosaltresielcamino i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s