#nosaltresielcamino. Per fi una pujada

7-10-16 Astorga – Foncebadón

Som als Montes de León. Avui pujarem. Des del Teso de Mosterales, fa 7 etapes, que no teníem una pujada seriosa. També és cert que anem d’un extrem a l’altre, la d’avui té 25,9 km. de llarg. En els primers 20 quilòmetres serà suau, però en els darrers 5,9 tocarà patir. Arribarem als 1.400 metres d’alçada, gairebé tocarem sostre.

astorga-foncebadon

 El Je Go s’ha portat bé i hem passat la nit sense problema. Avui ens llevem a les 6, l’etapa és més llarga, tota en pujada, segurament necessitarem més temps que els altres dies.

Astorga és famosa, a més de per la catedral i el palau de Gaudí, per diversos productes gastronòmics: el cocido maragato, les mantecadas, els hojaldrados i la xocolata. No hem pogut tastar res de tot això, la vida de l’esportista és sacrificada. Però avui, amb el cafè del matí, ens permetem un luxe i prenem una mantecada. No val res. La Berta, més intel·ligent, ha atacat la xocolata i ha quedat ben satisfeta.

Encara de nit ens posem en camí. Avui fa fresca, es nota que anem agafant alçada.

A Santa Catalina de Somoza parem a esmorzar i la conversa es repeteix.

  • teneis chorizo que no sea picante?
  • no hombre no, el chorizo ha de picar

ja veig que no tastaré el xoriço de Lleó. No vull arriscar-me a que piqui molt i m’agafi un xungo al mig del páramo.

Poc o molt hem anat menjant pa amb tomàquet a tot arreu, avui no serà menys.

pa-amb-tomaquet

Pa amb tomàquet, res a dir

Preguntem al noi del bar pels llops de Foncebadón, ens diu que no ho ha sentit mai, està clar que aquell d’ahir era un cantamanyanes.

Anem passant poblets i anem pujant, el sol s’imposa i ja fa calor, en una ermita ens canviem de roba i seguim amunt.

ermita

 

 

 

Com totes les esglésies de la zona té campanar de paret i el seu niu de cigonyes, buit en aquestes alçades de l’any.

 

 

 

Un altre que torna, cada cop són personatges més singulars.

un-altre-que-torna

El poble d’El Ganso marca l’inici de la part dura de la pujada. Les noies m’obliguen a fer-me aquesta foto que posa en entredit la meva fama de senyor seriós.

el-ganso

Què hi farem

A partir d’aquí s’acaben les conyes. La pujada és dura i comença a fer aire i fred. Anem fent a poc a poc. Veiem com la vegetació canvia a mida que guanyem alçada, desapareixen els camps de cultiu i s’imposen les falgueres. Cadascun anem al nostre ritme, no ens diem res més enllà d’un “com vas?”, concentrats en la feina.
pujant

Són gairebé 6 quilòmetres de cara amunt, ens hi estem una bona estona, però a 2/4 de tres arribem a dalt!

Ens estem a l’alberg La Posada del Druida. Està prou bé. El porta una parella simpàtica, té un bon pati, però només una dutxa per homes i una per dones. No sé quina classe de normativa tenen en aquesta zona, però això dels banys falla a tot arreu, i aquí especialment.

El Je Go ja està aquí, i també el Joaquín de Canals, Manolo de Burriana i el Pere de Girona. Dinem tots junts el menú del dia.

Foncebadón té 4 persones empadronades, però a l’estiu la població es dispara fins els 24 habitants, ja que hi ha tres albergs i un restaurant. Aviat marxaran. Ens expliquen que a l’hivern s’acumulen 4 metres de neu. Només quatre turistes intrèpids arribaran fins aquí.

Després de dinar seiem una estona al pati, cadascú ens dediquem a les nostres coses:

Jo estableixo llaços amb l’Extrem Orient:

konnichiua

Konnichiwa

Mentrestant, la Berta està gravant una mena d’anunci

I la Sara?

sara-encantada

La Sara està encantada

El Pere de Girona és un expert en cerveses artesanes, com la Berta, així que aviat troben sabors i coneguts comuns. S’imposa obrir una ronda de degustacions. A la zona de Lleó hi ha diversos fabricants entre els quals destaca Kadabra.

kadabra

 

 

Val a dir que són ben bones i que les tastem totes

 

 

 

El Pere de Girona és tot un entès i ens fa la nota de cata de cadascuna.

El Joaquin de Canals abandona després de la primera ronda, és un senyor de 72 anys i es passa les tardes descansant al llit.

No és el cas d’en Django. Un mexicà que camina amb una australiana. Es van conèixer a Roncesvalles i des d’aleshores “comparteixen despeses”, segons l’expressió de Manolo de Burriana. Normalment van d’hotel, però en aquest poble no n’hi ha i han vingut a parar al nostre alberg.

Django viu als Estats Units, on té negocis de restauració. També resulta ser un expert en cerveses i ens fa una dissertació. També sap de tequila, de chiles… La tarda està sent profitosa.

Manolo de Burriana és un paio molt divertit, ens explica diverses anècdotes que ens fan riure sense parar. Ara bé, hi ha una cosa que l’indigna, que als albergs donin com a paella una cosa que no ho és en absolut. I està disposat a demostrar-ho: estem tots citats a Burriana on ens farà un arròs com Déu mana!

  • que veniu i que veniu i que veniu tots!
  • Que sí Manolo, que venim!

Doncs apa, ja tenim feina.

Hauríem de parar una estona de beure.

  • Què tal si anem a visitar el poble?
  • Anem-hi
  • Je Go, vens amb nosaltres?
  • No, no

Els coreans són ben estranys, només es fan entre ells. El noi s’estima més estar sol que relacionar-se amb nosaltres.

– Doncs aquí et quedes, nen

Un poble de 4 habitants es visita ràpid. Anem fins a la part més alta, a veure si es divisa la Cruz de Fierro. Ens trobem diversos pelegrins dels diferents albergs, tots hem pujat amb la mateixa intenció i aprofitem per comentar la situació, però no es veu des d’on som. Es tracta d’una gran creu que assenyala el punt més alt de tot el Camino, pels que venim de Roncesvalles. Es troba a 1.500 metres d’alçada i demà hi passarem. El problema és que probablement serà de nit, Manolo vol que ens hi arribem ara a visitar-la. Ni parlar-ne. Són 4 quilòmetres d’anar i 4 de tornar! No troba cap seguidor i desisteix, encara que a desgrat.

L’etapa de demà té una baixada llarga i perillosa, el noi de l’alberg ens diu que l’hauríem de fer de dia, així que haurem de sortir una mica més tard que de costum, quan ja claregi. Demà veurem la creu.

Anem a buscar lloc on sopar. El mexicà ens diu que al poble hi ha un restaurant ambientat a l’Edat Mitjana, amb tots els cambrers disfressats i que donen molt menjar. Quines coses. No volem afartar-nos per anar a dormir. Anem a xafardejar per la finestra però no entrem. Deixem-ho. De fet ell i l’australiana ja hi han anat a dinar. I això que ahir ell es va fotre un cocido maragato! Un plat descomunal. Una mena d’escudella i carn d’olla on es mengen 10 tipus diferents de carn i que es caracteritza perquè es menja al revés del que seria més lògic. És a dir, primer la carn, després els cigrons i finalment la sopa. Diu la tradició que una cullera de fusta ha d’aguantar-se dreta dintre de la sopa. Això ja dóna una idea de la lleugeresa del plat.

Finalment sopem a un dels altres albergs. No cal dir que el menú era paella.

  • Tranquil, tranquil Manolo, ja demanem una altra cosa

Aquí ens trobem la Valenciana, té els peus fatal, però ha arribat. Molt bé.

Fem uns bocates. A la festa se’ns ajunten el Dani i l’Ana, de Vitòria. Es coneixen amb els altres perquè ja han coincidit en algun altre poble, encara que tampoc són d’anar d’alberg, només quan no hi ha més remei.

 Segur que tots trobeu a faltar que encara no hagi sortit el tema de cada any. Avui és el dia.

Diu la Sara:
– pues un dia, mi marido…

ja està liada
– cómo? Tu marido?
– Entonces vosotros no sois…
-I ella no es…???

Donem totes les explicacions pertinents
– oh, qué bien, qué bonito, i tal i tal…

a la Berta i a mi el que ens ha sonat estrany és això de “mi marido”.

Després de sopar comença una perillosa discussió: que si l’orujo d’herbes és millor que el blanc, que no saps el que dius, que tastem un de cada, i ara un altre, i ara pago jo.

Ui, ui, ui

I el Dani cada cop s’allunya més de la dona i s’acosta més a la Sara.

Ui, ui, ui

Sembla clar que, malgrat l’apassionant debat, ha arribat el moment d’anar a dormir. Els del nostre alberg estan tancant la porta, ja són les 10 i tothom hauria d’estar a la seva llitera. Això ens ajuda a aixecar la sessió

la-colla

Per cert, ni gossos, ni llops, ni la mare que el va parir.

Bona nit noies

la-posada-del-druida

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en #nosaltresielcamino i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s