#nosaltresielcamino. A la Maragatería

6-10-16 – San Martín del Camino – Astorga

Aquesta nit hem dormit els tres solets, sense roncs, sense músiques i sense sorolls. Molt bé!

L’etapa d’avui és la més curta d’aquest any, 24,2 km i plana com la d’ahir, excepte alguna dificultat en el tram final, així que ens tornem a llevar a 2/4 de 7. Esmorzem a l’alberg: cafè, magdalenes envasades i a la carretera.

s martin del c - astorga.jpg

Comencem avui com vam acabar ahir, resseguint el trajecte de la Nacional i sota el fum dels cotxes. Així serà una bona estona, fins que arribem a Hospital de Órbigo, on tenim previst esmorzar.

a la carretera.jpg

Per arribar-hi hem de travessar un pont espectacular, escenari de justes i festes medievals. Cinc-cents metres de pedra i història.

hospital de órbigo.jpg

A l’altra banda esmorzem

  • teneis chorizo que no sea picante?
  • no hombre no, el chorizo ha de picar

ja ho veig, no serà fàcil.

  • y caféconlecheenvasograndededesayuno?
  • Eso sí

Finalment, en el quilòmetre 10, abandonem l’andadero de la carretera i ens endinsem en els camins de terra. Fa molt que no plou i acabem ben plens de pols, però qualsevol cosa és millor que el soroll dels camions.

 Hi ha un fenomen que cada any va en augment: el pelegrí que ja torna. Realment n’hi ha que no en tenen mai prou. El d’avui assegura que porta 15.000 quilòmetres, deu venir caminant des de Nova Zelanda, i diu que ara se’n va a Roma.

  • buen camino nen
  • y si tenéis alguna moneda para ayudarme…
  • tira, tira

un que torna.jpg

Anem passant poblets, tots ben petits però de noms ben llargs: Villares de Órbigo, Santibáñez de Valdeiglesias… Entre aquest darrer i el següent, San Justo de la Vega, hi ha 8 quilòmetres de páramo. Llargues rectes sense res més que camps de cultiu. Gira-sols, blat de moro i pols, molta pols.

Al mig del no-res ens trobem La Casa de los Dioses, un oasi entre els camps de sembrats, on una neo-hippie dóna fruita i sucs a canvi de la voluntat. De donativo, en llenguatge del camino.

la casa de los dioses.jpg

Aprofitem per descansar una mica i veure aigua. Està fent calor així que també ens canviem de roba. Aquest any ens sobra tota ben d’hora, quina diferència de l’any passat!

el páramo.jpg

i darrere nostre, el páramo

A partir d’aquí tenim una zona que el Perico Delgado qualificaria com “rompepiernas”. És un tram de tobogans: pujades i baixades curtes però intenses que ens deixen ben cansats. I tot sense cobertura de mòbil!

Finalment arribem a Astorga, la nostra meta d’avui. Però abans tenim una darrera dificultat. Algun graciós ha tingut l’acudit de fer passar el Camino per un pont de llarguíssimes rampes que salven les vies del tren.

pas sobre la via.jpg

continua el “rompepiernas”

Avui dormim a l’Albergue de los Amigos del Camino. És públic, només ens costa 5€ i té de tot, a més, estem al centre de la ciutat, dintre de la zona històrica. Primer ens instal·lem, després sortim a dinar, a la tarda descans al sol i al vespre ja sortirem de visita.

Ens atenen dos hospitaleros voluntaris. Un és alemany i pràcticament no parla espanyol, ens hem d’entendre en anglès. L’altre és el señor Yama, japonès, qui ens explica que ell va fer el Camino català, que comença a Montserrat i es troba amb el francès a Pamplona. Ens mostra la nostra habitació i ens fem unes reverències.

L’alberg és molt gran, ens toca al 3r pis. Estem en una habitació de 4, junt amb el Je Go, o una cosa així, un noi coreà que no parla gaire.

Ens preparem per sortir a dinar. A la planta -1 hi ha la cuina, a la -2 una terrassa i a la -3 el pati. És a dir, hem de baixar SIS pisos per anar a estendre la roba. Estem bojos o què? Què no ho sabem que estem cansats?

 A dinar. A Navarra i a la Rioja era habitual que els restaurants estiguessin al primer pis, en canvi, aquí estan al soterrani, a sota del bar. Diferents maneres d’aprofitar l’espai. Fem un menú molt correcte per 11€, tot inclòs, encara que el cambrer s’estranya molt quan li pregunto què és “filete de jamón”

– pues eso, un filete, de jamón
– venga, tráelo

Avui aprofitarem que l’alberg té cuina per sopar allà mateix i confraternitzar amb els col·legues. Anem a la compra. La Berta ens farà la seva Sopa del Camino, després una mica de pa amb tomàquet i alguna peça de fruita per acabar. Per beure tastarem el vi de la terra.

  • Sara, agafes el vi?
  • He trobat aquest, té bona pinta

preguntem a la caixera

  • Este vino qué tal es?
  • Muy bueno, vale 1,60€, yo siempre lo tomo con coca-cola

Ja l’estàs canviant

  • Y este otro?
  • 2,45€

Això és una altra cosa.

La resta de la tarda la passem al pati. Reposant i sense anar al lavabo per no haver de pujar els 3 pisos fins la planta baixa. Allà coincidim tota una colla, entre ells hi ha la Valenciana. Ahir va agafar el camí alternatiu, va fer una colla de quilòmetres de més i s’ha llagat tota. Santiago l’ha castigat per no ser una bona mamut.

Mentrestant em netejo les sabatilles, han quedat ben plenes de pols
– té, prova amb aquestes tovalloletes
-“indasec, higiene íntima”? Vols dir que són per les sabates?
– Sí home sí, tu fot-li

A partir de demà provaré amb les meves, aquestes fan una bromera molt estranya.

Al vespre sortim a visitar la ciutat. Veiem el Palau Episcopal, fet per Gaudí. Agafo una foto d’internet, les nostres tenen totes una bastida que tapa mitja façana. Es tracta d’un edifici més bonic per fora que per dins, però bé. La visita ens costa 4€, els donem per ben gastats. També entrem a la Catedral, gratis, aprofitem que hi ha missa i no cobren. Aquí hem jugat bé, la noia ens volia cobrar 4€ més

– JA!

palacio episcopal.jpg

Esgotats de tanta arquitectura religiosa ens instal·lem en un bar a fer unes cerveses amb la seva tapa corresponent. I a quarts de nou a sopar.

Al menjador coincidim amb tota la penya. Les japoneses escandaloses, sis noies que criden i riuen sense parar; el massatgista porrero, un noi holandès que ofereix massatges als peus a canvi de donativo i, alternativament, intenta que caigui alguna japonesa sense èxit; també tenim el Pere de Girona, que ens acompanyarà uns quants dies i amb qui amb una mica més de temps segur que ens haguéssim fet bons amics. Finalment tenim el cabró espantapelegrins, un gallec que es dedica a alarmar tothom exagerant el recorregut que ens espera.

  • cómo es la subida a Foncebadón
  • terrible, horrorosa, durísima
  • y el pueblo qué tal?
  • Muy mal, está lleno de perros, tened mucho cuidado
  • Hosti
  • Son para asustar a los lobos
  • Collons!
  • Y la bajada a Ponferrada?
  • Muy peligrosa, muy difícil, hay muchísimas caidas
  • La subida a O Cebreiro?
  • terrible, horrorosa, durísima

vale nen, deixem-ho, que he de fregar els plats.

I parlant de deixar, no hem pogut amb el vi del Bierzo, que dolent!

Bona nit noies, bona nit Je Go.

segell astorga.jpg

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en #nosaltresielcamino i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s